Home
B3 Classic

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ABSTRACT

        Malenconia, maduresa, serenitat, calma tardorenca. Són algunes característiques que solen atribuir-se a la música de Brahms i Bruch, dos compositors a contra corrent, en una època convulsa en molts aspectes.  Va haver de ser, paradoxes de la vida, el mateix Schoenberg qui revelés la vàlua de Brahms (recordem el seu assaig titulat Brahms, el progressista) enfront dels quals denunciaven el seu anacronisme. En el seu Trio Op. 114 trobem la constitució estructural, lírica i expressiva que caracteritza tota la seva música. Bruch segueix a dia d'avui eclipsat per compositors coetanis com Mendelssohn o el propi Brahms, a pesar de la qual cosa fou justament valorat en la seva època pel públic i institucions musicals. Una certa crisi existencial li va acompanyar en els seus últims anys, amb el teló de fons de la primera gran guerra i la renovació estètica que enfonsà tot al seu món conceptual. En els seus últims anys es va exiliar d'Europa, desembarcant a Nova York al costat de Tchaikovsky i Dvorak.

 

JOHANNES BRAHMS

- Trio en La menor Op.114 –

      Brahms amb  Hausmann 

         El trio Op.114 per clarinet, violoncel i piano de Johannes Brahms és una de les obres fonamentals de la literatura de la música de cambra. Les creacions de maduresa de Brahms estigueren lligades en molts casos a les extraordinàries trajectòries d’intèrprets, de quatre grans músics de l'època: el clarinetista Richard Mühfeld, el violinista Joseph Joachim, el violoncel·lista Robert Hausmann, i el director d'orquestra Hans von Bulow. En 1869 Joseph Joachim (1831-1907) va fundar el seu quartet de cordes, que ràpidament es va fer cèlebre. Va ser el dedicatari del primer concert per violí de Bruch així com de diverses obres de Johannes Brahms, entre elles el concert per violí, op.77 (1878) i el Doble concert en la menor per violí i violoncel Op.102, de 1887. És en aquest famós quartet on tocava el violoncel·lista Robert Haussmann (1852-1909), professor com Joachim- de la Real Acadèmia de Música de Berlín en aquesta època.

            El festival de la ciutat de Meiningen, igual que el de Bayreuth, atreia a notables músics. Al novembre de 1881, Brahms va ser reclamat pel director de l'orquestra de Meiningen, Hans von Bülow, com convidat del Duc de Sajonia. L'amistat entre el Duc i Brahms va ser immediata i les visites d'aquest a Meiningen van ser freqüents a partir de llavors. Bülow oferí a Brahms la seva orquestra per a assajar les seves noves obres. Fritz Steinbach, successor de Hans von Bülow al capdavant de l'orquestra, li va presentar a Richard Mühlfeld, clarinetista de l'orquestra, al març de 1891. Aquest mateix mes Brahms escriu a Clara Schumann:

“és impossible tocar millor el clarinet que de la manera que ho fa el Sr. Mülhfeld”.

            Brahms, que havia decidit abandonar la composició al voltant de 1890, i que sens dubte havia escoltat als grans clarinetistas europeus en els seus viatges, es veu esperonat per l'art de Mühlfeld, al que cridava amistosament “Fräulein Klarinette” o “Meine Primadonna”. L'estiu d'aquest mateix any de 1891, en Bad Ischl, Brahms compon el seu trio Op.114 i el seu quintet Op.115, ambdós amb Mühlfeld com destinatari. Aquest mateix juliol escrivia de nou a Clara Schumann: “és el millor intèrpret de vent que conec”.

         El trio fou publicat en 1892 pel seu amic l'editor Fritz Simrock, en Berlin. Al novembre de 1891 Brahms fou convidat a Meiningen, on el dia 24, després dels assajos amb els manuscrits, es realitzaria la primera audició privada de l'obra juntament amb el quinteto Op.115- en la cort del Duc de Sajonia, Jordi II. Els intèrprets són Brahms al piano, Mühlfeld al clarinet i Robert Hausmann al cello. Els mateixos músics s’encarregarien de l'estrena pública del trio opus 114 el 12 de desembre d'aquest mateix any a Berlín.

 

MAX  BRUCH   -   Huit peces Op.83   -

 

        En l'època en la qual va morir el compositor alemany Max Bruch, a la fi de 1920, Stravinsky es trobava en el cim dels seus èxits, Schoenberg estava immers en la seva música dodecafónica, Bartok havia compost els seus primers dos quartets de corda i la música micro-tonal havia donat els seus primers passos ferms.  

        Bruch no es va relacionar no obstant això amb cap d'aquestes estètiques. Com a compositor sempre es va mantenir lligat a la tradició, en l'estil de Brahms. Bruch va ser un detractor de la bogeria moderna i dels modernistes com Strauss, Reger, Debussy i altres, i va sentir gran amargor al comprovar com la música s'anava allunyant d'aquesta tradició que ell venerava, en nom de les noves tendències.

        Una de les obres més particulars de la seva creació musical és el seu Doble Concert en la menor per a Clarinet, Viola i Orquestra, Op.88, escrit a la fi de 1911 i estrenat al març de 1912. En aquesta obra, així com en les “Huit Peces, Op.83” el seu fill, Max Felix (a qui va dedicar la partitura) anava a tenir un paper clau. Max Felix era un clarinetista dotat - la seva manera de tocar fins i tot va ser comparada amb la de Mühlfeld, el clarinetista amic de Brahms- pel que podem afirmar que Bruch coneixia de primera mà les possibilitats tècniques i expressives del clarinet. No obstant això, desafortunadament, avui dia aquesta obra s'interpreta en rares ocasions.

        En les “Huit Peces Op. 83” Max Bruch va seleccionar de nou els mateixos instruments -clarinet i viola- caracteritzats per la seua vellutada sonoritat i tesitura mitjana. Es considera 1910 com la data oficial de composició d'aquestes peces i de fet, Simrock va publicar l'obra aquest mateix any, poc després de ser completada (editant-se també parts per al violí -en lloc de clarinet- i el violoncello -substituint a la viola-). No obstant això, el germen de la composició va començar realment uns dos anys abans, tenint Bruch ja llavors un esborrany amb gran part de l'obra. Avui dia, les “Huit Peces Op.83” s'escolten generalment en una d'aquestes dues combinacions: Clarinet-Violoncello-Piano, o Clarinet-Viola-Piano.

        Bruch, com és natural, coneixia les obres anteriors consagrades a aquestes combinacions instrumentals i era per tant sabedor de les riques possibilitats sonores d'aquestes. Ens referim -com no- especialment al trio “Kegelstadt” de Mozart, els “Contes de Fades” Op.113 de Schumann, i al trio Op.114 de Brahms. Com resultat, Bruch ens oferix aquest grup -que no cicle- de vuit peces. Cada peça és una unitat autònoma, no havent donat Bruch cap indicació en el sentit de possibles ordenacions.

 

        Aquesta obra ocupa un lloc molt rellevant en la producció musical de Bruch per dues raons principals:

            1.- Per representar una tornada del compositor a la música de càmera molts anys després del

            seu segon quartet de corda, sent la primera d'una nova sèrie d'interessants obres dedicades a aquest gènere.

            2.- I per que amb aquesta composició Bruch entra en l'etapa final de la seva vida, a partir de l'abril de 1911

            es va retirar dels seus deures oficials, ja amb 73 anys.

 

        Ens trobem, en definitiva, davant una de les creacions cambrísticques més valuoses i singulars del tardo-romanticisme a la qual “B3 Classic Trio” espera, després del seu recent enregistrament (publicada al febrer de 2010 amb Diverdi), donar un impuls a la seva major presència en les sales de concerts.